Maria Safont-Tria

 A la penúltima sessió de cos i veu, em vaig posar malalta i no vaig poder assistir a classe.  Per aquella sessió havíem de presentar un llibre, una pel·lícula o parlar d'algun lloc que poguéssim visitar. Jo m'havia preparat parlar sobre un llibre que vaig llegir fa un parell d'anys que em va agradar molt, "Girasoles Ciegos" d'Albert Méndez. Em va fer molta llàstima no poder compartir-ho, i sobretot no poder comprovar si tots aquells exercicis que havia estat practicant durant les últimes setmanes, i les eines que havia obtingut, després era capaç d'aplicar a un context més normal o rutinari. Espero que sigui així, potser a la presentació final ho descobreixo.  La setmana vinent haurem de fer una petita prova sobre els exercicis davant de la professora (tot amb pressió fa una mica més de respecte) i al final tindrem un test sobre el que hem estat fent a classe i el llibre que hem anat llegint (i que ens proposava exercicis per fer durant la setmana). Sento

 Retornem a la presencialitat després d'uns llargs mesos. Avui ens hem vist en persona per primera vegada en aquesta assignatura, i la veritat és que la sensació ha estat força estranya. Ja havíem estat treballant la projecció de la veu... però amb una pantalla! I avui semblava una petita prova de la realitat, amb tots els expectadors al dabant atents i impacients. Ens hem estirat en màrfegues separats i separades al voltant de l'aula, hem practicat exercicis de projecció agafant la veu, hem cantat, parlat i harmonitzat de diverses maneres. Primer hem compartit el que havíem extret del perfil comunicador de tres vídeos que havíem vist durant la setmana, quin ens agradava més, per què, què es podia millorar... Després hem practicat una mateixa frase canviant el significat, però sense tocar les paraules. Havíem de jugar amb les pauses, els accents, l'altura... A mi aquesta tasca encara em costa una mica, però cada vegada em dono més compte de la gran importància que això té i

 Tots i totes, si més no, en major o menor grau, hem actuat alguna vegada. Potser hem fet els pastorets a, l'escola, alguna representació teatral, o inclús fer veure que no en teníem ni idea del que ens estàvem parlant, quan sabíem exactament cada detall que ens explicaven. De la mateixa manera, alguns i algunes de nosaltres poden tenir una gran posada en escena, amb milers de gestos, postures que ens captiven i ens diverteixen fins al final, i d'altres som més aviat una mica maldestres i no sabem del tot on ficar-nos. Però, si una cosa tenim la majoria en comú, és que és una cosa de tot nosaltres, i com més utilitzem, millor ho fem. I si de cop us digués que ara només podeu utilitzar la veu per representar alguna cosa?  Jo la veritat és que he descobert que això ha suposat un gran repte en mi. I la tasca se m'ha anat fent un món a mida que avançava. Qui sóc jo sense el meu cos? Com ensenyo tot això que vull compartir només amb la veu? I d'això anava la classe d'avu

 Aquesta setmana, la sessió ha anat més dirigida al cos. A com projectem amb el nostre cos i què transmetem amb aquest. No només quan parlem, sinó la primera impressió que els components del nostre cos poden donar; com l'expressió corporal o facial, la nostra actitud corporal, la mirada, els gestos que utilitzem, o l'espai que ocupem. Per conscienciar-nos sobre aquests elements hem donat èmfasis a diverses parts del cos, representant un personatge o altre segons on posàvem el pes. El primer que hem utilitzat ha estat el cap, per mi ha estat el més difícil, em sentia tensa i el coll ha trigat molt poc a fer-me mal. Ha estat un personatge que m'ha semblat quelcom enfadat, inflexible i rígid. Després hem baixat al pit, que semblava una persona que volia cridar molt l'atenció, que volia i tenia presència. Pel que fa al digestiu, ho he percebut com amb sensació pesada, mandrosa. I finalment la pelvis semblava una persona que volia ocupar molt l'espai, que volia fer-se ve

 Avui ens hem centrat en com respirem, sobretot en el moment de projectar la veu. El sistema respiratori ens permet fer l'acte de la respiració, el qual assegura la nostra supervivència, i per tant és un sistema que actua de manera inconscient. Però també ens permet modular-lo, regular-lo i convertir-lo en una acció conscient. Això ens permet facilitar la nostra comunicació, i que la veu pugui sortir amb facilitat i no com un esforç extra. Hi ha dues formes de respirar, doncs, agafant l'aire o deixant-lo entrar. Agafar l'aire ens dificulta molt la projecció, i fa que el nostre cos no pugui captar-lo des de diferents parts. Això fa que, per exemple, ens costi llegir un text molt llarg, o se'ns acabi l'aire en mig d'una cançó. En canvi, si podem anar desplaçant l'aire per diverses parts del cos, amb una flexibilitat, la projecció és molt més fàcil i natural. D'això se'n diu respiració diafragmàtica o costo-diafragmàtica. La respiració és un element que

Ja hem arribat a la tercera sessió, que ràpid anem avançant!  L'última sessió vam estar investigant sobre el nostre eix central i com ens trobàvem amb ell, però, aquest no era per tothom. Per això hem donat una oportunitat al recurs de la pelvis. Hem repetit el procediment de la sessió anterior, on hem sentit els nostres punts de contacte a terra. Però aquest cop ens hem centrat en la pelvis i tots els ossos que conformen el seu voltant (el còccix, el sacre...), per tots els cantons, repassant cada detall. Després ho hem experimentat de peu, i hem buscat el nostre centre de gravetat des de allà. Ara ja tenim dues postures que ens poden ajudar a projectar la veu millor, segons ens sentim còmodes. També hem practicat tres conceptes bàsics de la veu: la intensitat, l'alçada i la ritmicitat. I com ho hem fet? Doncs amb un so que sempre ens acompanya al català, el fonema [r]. Cada persona el portava, tant amb la veu com amb la gesticulació, pujant i baixant el volum (alçada), la sev

 Avui hem realitzat la segona sessió de cos i veu. Hem començat recordant on es trobaven els nostres punts de contacte : aquelles zones del cos, què a l'estirar-nos entren en contacte amb el terra. A partir d'aquí hem ubicat el nostre eix central , un eix imaginari que passa pel centre del nostre cos de dalt a baix. Un cop ubicat al sòl, l'hem tornat a buscar de peus. Hi havia persones que l'han reconegut fàcilment i s'hi sentien còmodes amb ell, d'altres que per trobar-lo han hagut de realitzar un esforç extra, i algunes que no sabien ben bé com arribar a ell. A mi, m'ha resultat fàcil col·locar-me en el meu eix central, i m'he adonat que m'hi sentia còmode i familiaritzada. Després d'aquestes pràctiques entorn del nostre cos, ens hem desplaçat al nostre altre gran protagonista de la comunicació, la veu. I ho hem fet mitjançant un exercici: havíem d'encistellar unes síl·labes: RI-QUI-TI-QUI-TA-VI. Ho hem probat tots junts, i després en grups